“Vaig publicar el primer article periodístic a dotze anys”
En tots els meus llibres, d'una manera o d'una altra, hi surt la ciutat de Figueres o la plana empordanesa
13/03/11 00:00 - barcelona - Narcís Genísemail protegit Joan Guillamet Foto: ROBERT RAMOS.1
Canals relacionats
Canal: Entrevistes
Vaig fer una mena de peregrinació per tot Catalunya fent xerrades sobre les bruixes del país
Notícies de ...
Figueres Sant Carles de la Ràpita El Port de la Selva Barcelona Cadaqués Banyoles Agullana Sabadell Portbou Girona Llers Em rep en un petit despatx al seu domicili, un pis situat a pocs metres de la plaça Cerdà de Barcelona. Només arribar em deixa perplex: “Tu ets fill d'en Pere i nét d'en Reyes d'Agullana”. Molt poca gent coneix el motiu que tenia la casa del meu avi a Agullana. Abans de començar una conversa plena d'anècdotes, Joan Guillamet em fa una demostració de la seva memòria i el seu alt grau de coneixement de la gent de l'Empordà, tot i els seus 89 anys. Guillamet se'n va anar a viure a Barcelona fa 45 anys, però no ha deixat mai de mantenir-se en contacte amb Figueres i l'Empordà, que són un referent en tota la seva obra.
Quan vivíeu a Figueres, es guanyàveu la vida fent classes?
Sí, feia literatura espanyola, però també impartia classes de llatí, primer al col·legi dels Fossos (La Salle) i després a l'institut Ramon Muntaner de Figueres.
A banda de dedicar-vos a la docència també vàreu treballar fent col·laboracions periodístiques?
La meva vocació era escriure. Però vaig veure que amb això sol no em guanyaria prou bé la vida i vaig buscar una sortida professional en el món l'ensenyament. Però t'haig de dir que a l'ensenyament també m'ho he passat bé, i hi he tingut satisfaccions molt importants.
La vocació periodística us bé de jove o vàreu començar a escriure de gran?
El meu primer article el vaig escriure quan tenia dotze anys.
A dotze anys! On el vau publicar?
En una publicació local, Vida Parroquial, de Figueres. És curiós perquè ho vaig fer en català, tot i que jo, a dotze anys, encara no l'havia estudiat.
A partir d'aleshores no heu deixat de fer de periodista?
No. Sempre vaig anar fent coses esporàdiques, però, de fet, no em vaig posar a escriure d'una manera més regular, en els mitjans de comunicació, fins que vaig obtenir la plaça en propietat de professor a l'institut de Figueres.
Per entendre'ns, el treball periodístic més sistemàtic on el vàreu començar?
Va ser de corresponsal literari de El Noticiero Universal de Barcelona, encara que primer vaig començar a escriure amb el pseudònim Hug de Roda.
Hug de Roda?
Hug, pels comptes d'Empúries i Roda, per allò de Sant Pere de Rodes. No m'interessava que la gent sabés que era jo qui escrivia, encara que després ja ho van acabar sabent.
En aquests primers articles quins temes hi tractàveu?
Escrivia una mena de secció fixa o crònica de Figueres, que es publicava cada setmana i en la qual comentava temes de l'actualitat local i comarcal. Recordo que l'article escrit a màquina el posava en un sobre i l'enviava a Barcelona a través d'un transportista, que el feia arribar a la redacció del diari.
Recordeu especialment alguna crònica d'aquella etapa?
I tant! Va ser tot un esdeveniment a Figueres: l'any 1961 la ciutat va fer un homenatge a ne'n Salvador Dalí. Vaig escriure una crònica d'una plana a El Noticiero Universal, il·lustrada amb fotografies. Va ser la més extensa que es va publicar en tota la premsa de Barcelona, i això que jo hi anava més aviat en contra, i era molt crític amb Dalí.
Us coneixíeu amb Dalí?
Ens havíem tractat en algunes ocasions. L'havia anat a veure a casa seva, a Portlligat, i amb mi sempre havia tingut un comportament normal. I això que, quan li deien que hi havia periodistes a prop, començava a fer excentricitats. A mi no m'ho va fer mai.
El 1961, no va ser el mateix any en què vàreu obtenir un premi literari?
Sí, el premi Antoni Puig de Conill, en els Jocs Florals de l'Empordà, pel relat Amor que devora, una mena de conte literari.
No va ser pas l'únic guardó que heu obtingut?
Anys abans, a Banyoles, en els Jocs Florals del 1948, vaig aconseguir un accèssit, i el 1971, el premi Catalònia pel llibre Coses i gent de l'Empordà. També em van nomenar fill predilecte de Figueres, i penso que dec ser dels pocs figuerenc als quals els han atorgat aquest reconeixement en vida. També el Consell Comarcal de l'Alt Empordà em va donar un premi.
A banda del “Ciero” vàreu col·laborar amb altres mitjans?
Vaig col·laborar especialment amb El Correo Catalán, però també amb articles a La Vanguardia, l'Avui, Telexprés, El Punt Diari, i en diverses revistes, com ara Serra d'Or, Tele-estel, Presència, Canigó i Revista de Girona. Vida Parroquial i El Ampurdán, i també a Ràdio Popular de Figueres.
Us vàreu implicar en algun projecte periodístic?
A Figueres, després de la guerra, tot el que es publicava havia de passar per la censura, i amb un amic meu, en Miquel Alabrús, al qual també li agradava molt el periodisme, vam decidir fer una publicació. Aleshores per evitar de passar per la censura ens vam posar d'acord amb el rector de la parròquia per treure un periòdic com a suplement del full parroquial. És deia Ideal, i figurava com a òrgan de la Joventut d'Acció Catòlica de Figueres. Es va publicar l'any 1948. El fèiem amb composició manual en una impremta: encara no teníem la linotípia. Vam arribar a publicar un parell de números, perquè les autoritats es van queixar al rector, i es va acabar el periòdic.
Després us vàreu traslladar a viure a Barcelona: havíeu obtingut plaça en un institut. Vàreu abandonar aleshores el periodisme?
A Barcelona vaig continuar escrivint. Col·laborava especialment en les edicions dels
diumenges de diversos diaris.
Quins temes tractàveu?
A El Correu Catalán, vaig fer una sèrie sobre el país, crec que es deia La costa catalana a vista d'ocell. Resulta que un cosí de la dona s'havia tret el títol de pilot i anava a volar des de l'aeròdrom de Sabadell. Jo havia anat amb ell i el fotògraf Joan Rosa Salellas –un gran professional, guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona–. Els tres havíem volat fent tota la costa des de Portbou fins a Sant Carles de la Ràpita, i jo havia anat fent una sèrie d'articles de la visió des de l'aire de la costa catalana. Des del cel no hi ha cap rètol que digui que aquí hi ha tal poble i en alguna ocasió em vaig equivocar en identificar algun poble. A El Correo Catalan és on vaig treballar més temps, i també on feia més de periodista, amb molts reportatges.
Crònica literària, reportatges i què més?
També vaig fer critica d'art a El Noticiero Univeral, en col·laboració amb Rafael Santos Torroella
En aquells anys a Figueres es feien tertúlies literàries, culturals o d'una altra mena?
A Figueres, amb en Manuel Brunet, que era un periodista amb història; el doctor Antoni Bosch Ucelay; Eduard Rodeja, i el pintor Rafael Llimona, entre altres, teníem una tertúlia a l'Sport de Figueres.
De què parlàveu?
Allà es parlava de política, i una mica de tot. Després, en Brunet, que escrivia cada setmana, amb el pseudònim Romano, a Destino, feia una columna que es deia El mundo y la política. Hi escrivia sobre molts dels temes de què havíem parlat a les tertúlies.
En recorda cap anècdota?
En Brunet treballava tota la nit, i a les sis del matí se n'anava a dormir fins a l'hora de dinar; després a la tarda tornava a l'Sport. Amb aquest sistema va escriure el llibre Pàgines de la vida de Jesucrist. Era un home molt pietós,i diuen que algun dels capítols del llibre els va escriure de genolls.
Va ser contertulià en altres grups?
Era molt amic d'en Foix, el poeta. Venia molt al Port de la Selva i allà, amb Ismael Planells, vam organitzar els premis de la Tina. El primer premi de la Tina d'Or va ser per al pintor Fernández Pijuan. També era molt amic d'Ibáñez Escofet, que provenia de Cadaqués i després va tenir una casa a Campmany. Durant uns anys ens vam fer molt.
El seu llibre Gent i coses de l'Empordà, és un reflex de la gent del país, les seves costums, i d'alguns personatges?
No hi havia posat aquest títol, m'el va canviar l'editor. Després vaig publicar Vent de tramuntana, gent de tramuntana, en el qual explico comla tramuntana influeix en la gent i com ho expliquen alguns experts. Hi ha una galeria de gent tramuntanada. El darrer de tres llibres va ser La plana, el vent, la gent. Tot plegat forma una trilogia sobre l'Empordà i la seva gent.
Vós vàreu fer estraperlo?
Potser sí. Vaig publicar un altre llibre, Tots hem fet estraperlo, en el qual explico algunes anècdotes sobre el tema. Es com aquell que sempre passava per la frontera en bicicleta i mai li trobaven res, i finalment es va descobrir que cada dia passava una bicicleta d'estraperlo.
També sou un especialista sobre la bruixeria?
Vaig escriure un llibre sobres les bruixes de Catalunya, i durant uns anys vaig fer una mena de peregrinació per tot Catalunya fent xerrades i conferències sobres les bruixes.
Us vàreu inspirar en Fages de Climent i les bruixes de Llers?
En alguna cosa, perquè en tots els meus llibres, d'una manera o d'una altra, hi surt l'Empordà i Figueres. Però bàsicament vaig seguir Joan Amades, que va fer aquell llibre, Bruixes i bruixots.
Repassant la vostra trajectòria, sempre anem a parar l 'Empordà o Figueres, però vàreu anar a viure Barcelona, en quin any?
L'any 1966 em trasllado amb la família a Barcelona, però no hi vaig perdre mai el contacte.
Periodista per vocació
Joan Guillamet i Tuèbols va néixer a Figueres, el 22 d'octubre del 1922. Va viure els primers set anys de la seva vida a Sant Ponç (Llenguadoc). Va ser membre fundador del consell de
redacció de la revista mensual ‘Canigó' (1954), corresponsal d'‘El Correo Catalán' (anys cinquanta), corresponsal, crític d'art i taurí d'‘El Noticiero Universal' (1960-1966), en què firmava Hugo de Roda;
Aquest dibuix el vaig fer el 79 no està massa malament, jejejeje
